«Desde su agujero de arcilla escuchó el eco de las voces que lo llamaban y, como si de grillos se tratara, intentó ubicar a cada hombre dentro de los límites del olivar» (Jesús Carrasco, Intemperie)

viernes, 27 de septiembre de 2013

Al Tall fa el seu comiat.


El grup valencià Al Tall plega, se’n va. Després de trenta-vuit anys recuperant la música autóctona i treballant noves propostes musicals, arrelades en els sons tradicionals d’aquestes terres del Mediterrani, Al Tall s’en va. El temps passa factura a tothom i ells també volen jubilar-se. El proper 18 d’octubre faran el seu comiat, ens diran adéu, en el seu darrer concert que tindrà lloc al Palau de Congressos de València, la ciutat que tantes vegades els ha vist actuar i que tantes vegades, també, els ha girat, injustament, l’esquena.
 

Ja fa quatre anys, l’any 2009, que Al Tall va presentar al claustre de la Universitat de València el seu darrer treball discogràfic: ‘Vergonya, cavallers, vergonya’. D’aquell concert vaig publicar un comentari crític al diari SIGLO XXI que vull recordar ara i aquí.  

Per sempre, Al Tall.